El fet de que aquest barri de la nostra ciutat  ha sabut conservar durant segles unes certes normes de convivència, poc usuals dins l'actual societat que ens ha tocat conviure, es deu sens dubte a unes normes emmanades de unes festes  religioses que han perdurat fins els nostres dies.

Aquestes festes, a través del temps s'han anat compaginant amb actes populars, els quals, a partir de mitjans de l'actual segle XX han tingut més rellevància, arribant a sobreposar-se a l'esperit inicial de la festa.

Cal remuntar-se a l'any 1.418, quan la comunitat carmelitana que residia, gràcies a un llegat de Pere de Prixana en un alou existent en el que avui es coneix com a "Manso L'Esperança" dins el terme de Gurb, però llindant per pocs metres amb el de Vic. Aquest, i donat el nombre de vocacions que l'esmentada comunitat experimentava, els hi fou aviat insuficient per albergar-hi tota la comunitat, fou aleshores que decidiren trasladar-se a una nova ubicació.

Com generalment passava amb les ordres religioses, decidiren instal.lar-se a la ciutat de Vic, però, fora muralles, per tal de no estar subjectes a les directrius del Capítol Catedralici i evitar-se d'aquesta manera les aportacions econòmiques emmanades del mateix.

Per això, en aquest any, tota la comunitat es traslada a unes edificacions existents en el carrer de Gurb, nom donat al camí que conduïa des d'aquest municipi fins a les muralles que circundaven la ciutat de Vic, de la jurisdicció de la Casa dels Montcada.

En aquest lloc on s'ubicà la comunitat, és on actualment existeix el carrer de l'Arquebisbe Alemany i les cases sub-següents, perdurant-hi avui dia encara una font i una capella en honor de la verge del Carme.

Arrel de l'assentament dels carmelites calçats en aquest indret i més concretament l'any 1.420, es reuní a Roma el Capítol General Carmelità i en una de les seves directrius emmanades a tota l'ordre amb motiu del procés de beatificació d'un membre de la seva Ordre anomenat Albert de Sicília, es va recomenar a tots els convents existents que tinguessin especial cura en la introducció de la seva devoció a tota la població, manant que es pintés la seva imatge a les esglésies i capelles dels convents "cum raddiis" o sigui amb aureola.

Fou d'aquesta manera que es començà a professar inicialment la devoció a aquest Sant, fins al moment tant poc arrelat a la nostre terra.

El Papa Sixte IV va expedir una butlla "prindie kalendas Junii 1.476" aprovant el culte que a molts llocs es donava ja a aquest servent de Déu.

Durant el segle XVè, la devoció al Sant estava ja totalment introduïda al barri del Carrer de Gurb i donada la influència que les comunitats religioses exercien sobre la societat d'aquells anys, aquesta la podem donar fermament consolidada.

La comunitat carmelitana, perllonga la seva activitat religiosa i de prèdica sense gaires avatars significatius fins l'any 1.654 en què Joan Josep d'Àustria, cap de les tropes militars, decidí convertir la ciutat de Vic en una fortalesa inexpugnable, donada la guerra que mantenia amb els francesos.

El seu pla consistia en enderrocar tots els ravals existents a la ciutat (carrers de Gurb, St. Pere i St. Francesc), així com els edificis que els conformaven en un terme inmediat.

Donades les urgents decisions preses, ràpidament varen ser aterrades les parets del convent dels carmelites del Carrer de Gurb, per tal de poder començar les obres del baluart, mentrestant els frares foren allotjats a les cases Granollachs i Golferich de la Plaça del Mercadal.

Aquest pla de fortificació va ésser abandonat aviat, però ja havien estat abatuts els ravals de la ciutat.

Una vegada retornada la normalitat, la comunitat disgregada per diferents cases senyorials de la ciutat, decidí tornar a reempendre la seva activitat conventual i el 22 de Juny de 1.661, posaren la primera pedra del que encara es conserva de l'actual monestir i església del Carme, ubicada al començament del Carrer de Gurb i a finals de 1.664 es feu la inauguració oficial de les àmplies dependències conventuals.

La devoció a Sant Albert, malgrat aquesta atzagaiada, no va minvar, com ho demostra l'acord pres pel Capítol Catedralici el dia 3 de Juny de 1.712, concedint permís als frares carmelitans descalços o Josepets, ubicats en l'actual col.legi de Sant Miquel del carrer Manlleu, que era l'altra comunitat carmelitana de la ciutat per tal de poder celebrar una processó fora del recinte monacal fins a circundar una creu de pedra que hi havia en aquest carrer. Aquesta creu era poc més enllà de l'actual font, en l'indret on hi ha el carrer de Sant Josep.

D'aquesta manera quedava exterioritzada la devoció a Sant Albert i que ja existía en diversos indrets de la ciutat i que encara avui dia està molt arrelada, ja que Albert és un nom molt corrent entre les famílies del barri.

La comunitat carmelitana del Carrer de Gurb emigrà a França durant el període constitucional de 1.821-1.823, però la batzegada que els expulsà definitivament del convent va ser la desamortització del patrimoni de les ordres contemplatives monàtiques decretada pel ministre Mendizabal al Juliol de 1.835.

L'edifici monàstic va ser destinat a caserna el 20 de Setembre de 1.842 fins que es traspassà la seva propietat a la comunitat religiosa de l'ensenyament anomenada del Germans Maristes a finals del segle passat i que n'ostentà la mateixa fins l'any 1.988 que la va adquirir l'industrial pellaire Andreu Colomer i Mumany amb la intenció d'instal.lari la seva col.lecció privada d'artesonats de pell i cuïr amb col.laboració amb la Generalitat de Catalunya. Avui dia aquest projecte és una realitat.

L'església continuà oberta al culte i fou definitivament erigida com a parròquia l'any 1.877.

Jaume Portell i Crusats